Pienso, luego resisto

El dolor, ocult darrere d’una màscara on de la teva veu no queden ni esclextes d’aquella melodia, el teu ressò. El sentir. O potser el no fer-ho. L’apatia constant del desgast, com la sola d’aquelles sabates que no et vas llevar durant dues estacions i estava tan desgastada que un dia no va poder més. I vas caure. I et vas trencar en mil cinc-cents trossos. I vas baixar als inferns desdoblegant-te en el jo de la culpa. Creient-te jutge de tu mateix. Suplicant-te la reconstrucció qui un dia es va creure gratacel. I vas deixar de ser. I potser tornes. Potser pots.