Inundada entre fragilitats i resistències, la peça no s’instal·la: respira.
El llenguatge va ser primer gest, fibra, fil estès fins al límit. Després es va convertir en una veu baixa. I més tard, gairebé sense voler-ho, en poema.
Ella s’estira fins allà on el cos cedeix. No ocupa l’espai: l’escolta. S’hi adhereix com una memòria que no acaba de marxar. La tela esdevé pell. La pell, territori.
Hi ha cicatrius que no s’amaguen. Romanen obertes, honestes. Algunes victòries encara suren, suspeses en un equilibri fràgil, com si la gravetat hagués decidit respectar-les. D’altres accepten descendir. Cauen a poc a poc. No s’ensorren: aterren. Freguen el terra amb la serenitat de qui entén que també hi ha sosteniment.
La fragilitat com a estat d’atenció. Com a manera de romandre.
Disciplina: Pintura