Porto Alegre

És un lloc on recurrentment em porten els meus records. Una ciutat oberta a un riu que és la unió de 5 rius diferents. Té una posta de sol amb uns colors vermells imponents que il·luminen tot el perfil de la ciutat.

Parcs i carrers amb uns arbres com no els havia vist mai, uns arbres que feien sostres de verd sobre el teu cap i en els dies de calor et donaven una sensació de frescor i et desconnectaven de la ciutat.

Com arquitecte em vaig sentir atrapat per la única obra d’un arquitecte rellevant. El museu es troba a peus del riu, allunyant-se de la ciutat lo suficient per poder-la veure i observar-la des d’allà, sobretot el “pôr do sol” . Fins i tot a l’interior hi ha finestres que emmarquen aquesta ciutat ‘petita’ banyada pel riu.

Davant del museu , el passeig . Uneix la zona centre de la zona sud de la ciutat, un passeig que es converteix d’urbà a natural fins que torna a ser urbà. Just davant del museu un arbre que em va fascinar, de copa gran i de gran contrast amb el vermell del sol quan s’hi posa, un arbre on podies observar l’arquitectura més moderna de la ciutat i la ciutat des d’aquest punt més modern.

Hi han altres llocs de Brasil que em van xocar molt i tornaria, però Porto Alegre durant un any  va  ser “casa” i suposo que això  de la memòria i de  l’ànima no t’ho treu ningú. No saps perquè, però tornar a casa sempre és un plaer, encara que estiguis somiant.