La Roca del dinosaure

La Roca del Dinosaure me la va ensenyar un monitor de l’esplai, quan tot just deuria tenir 10 anys, la sorpresa va ser quan em va dir que un s’hi podia enfilar. Un cop a dalt ens va explicar és que van descobrir que la terra era rodona perquè si des d’un lloc elevat com aquell donaves una volta sencera sobre tu mateix senyalant l’horitzó amb el dit, trobaves paissatge als 360º (qui sap si és veritat, però a ulls d’un nen era fascinant entendre d’aquella manera que el que per tu era obvi algú ho havia hagut de descobrir abans).

Ja de més gran, m’hi he anat enfilant de tant en tant, ja sigui per compartir les vistes amb gent que m’importa, ja sigui per escoltar-me a mi mateixa. La veritat és que un cop a dalt, si és en companyia acaben sorgint converses molt interessants. Si estic amb mi la introspecció acostuma a ser molt sana.

És un racó que et permet sentir-te i estar amagat tot i està visible pels observadors. Sents tota persona que passeja pel camí, sense mirar-los pot saber si van sols o acompanyats, si corren o caminen, si van amb un gos, amb nens o en bicicleta. Si tens bona oïda també sentiràs el cant d’algun ocell. I mentre tot això passa, tu estàs veient una vista privilegiada no només de la muntanya que queda per sota teu, sinó del poble, de l’autopista, del mar i de Barcelona.

Tant és l’hora que hi vagis que no t’ofegues de calor tot i que no sempre hi passi airet, si hi vas al migdia veus com la brillantor del sol juga amb les onades imperceptibles del mar; si hi vas al vespre, el veus amagar-se entre muntanyes i ciutat.

Em fascina com un lloc tant a prop d’una ciutat tant concorreguda com Barcelona, permet estirar-te i empapar-te de vitamina D, tancar els ulls i transportar-te a absolutament qualsevol lloc; em transmet tranquilitat externa i interna, faci sol o tinguis tempestes internes.