Deconstrucción

(…) muntanyes que em retrunyin l’ànima. Em sento diminuta davant d’elles (..). Tinc set i gana, però una mà m’aferra, bosc profund, cel clar, aire pur, escolto l’ànima del meu entorn i la nit arriba. El foc m’escalfa i la lluna plena m’ensenya, caic un somni profund sota aquest mantell d’estrelles. Despert tard, el buit m’aferra. Transito el mateix lloc que camini acompanyada, ara sola, em van dir, -res ira malament; Tot va anar malament.

Aquest autoretrat representa el meu diàleg intern entre cor i ment. Miro al capdavant per no caure’m, no puc evitar que tot això m’afecti, el blau i vermell de fons representen els meus conflictes, ment i cor. Comença la Deconstrucció.

Tags: Pintura