Deconstrucción (

Pèrdua “Hi ha ferides que mai es curen” És un bon resum per la pèrdua d’un esser estimat. Aquest projecte representa diferents estadis que es desencadenen en el moment en que et comuniquen que aquella persona, aquell pilar de la teva casa emocional, ha deixat de formar part del teu Mòn (almenys de manera terrenal). És quan t’adones de lo volàtil de la vida, de que demà potser ja no tens un germà amb qui compartir res…La primera obra representa l’esfonsament del teu Mön tal i com el coneixies i senties, la segona, el dolor punyent que et porta a un estat

“BLOOMING MODE” és una col·lecció d'obres visuals que té com a objectiu parlar de la condició de la dona i la seva relacióamb la naturalesa i la vida, mitjançant objectes que es fusionen entre ells. El fil conductor és el ventall, objecte icona d'una feminitat vinculada amb l'aparença i les tradicions imposades. Cada ventall s'acobla amb un altre objecte de funció diferent i mitjançant aquesta fusió poder reflexionar. A cada obra es representen els objectes acoblats, subjectats per les mans de les dones. A través d'aquesta connexió, els motius decoratius de cadascú pren vida.Tags: Pintura Més informació de l'artista en: /*! elementor

Practicant el Barri És un projecte de mediació cultural del col·lectiu LAS PRÁCTICAS, codirigit per Kata Balogh i Lucia Carrano. El projecte considera els espais públics del barri Guinardó com a context de mediació cultural, oferint experiències creatives participatives i accessibles a diferents públics que afavoreixen l'apropiació dels espais públics del barri, la noció del Centre Cívic com a “casa” i la identificació amb els valors de la creació contemporània emergent promoguda pel festival Stripart. Durant el festival, les persones participants: veïnat del barri, artistes i públic general, tindran l'oportunitat d'observar, investigar, compondre i compartir el barri a través de diferents activitats. Tags:

Q.L.P.E.D.U.M.M  Ës el resultat d’un procés d’investigació, el qual rescata un bon record per disseccionar-lo, i així, trobar el moment en el qual va deixar de ser un bon moment i va començar a ser una imatge per enyorar. Aquest moment de trencament ens recorda la fragilitat del que ens fa felices, del que considerem important, i ens fa reflexionar sobre la intensitat desmesurada que posem sobre allò al que volem aferrar-nos. És aquesta explosió, on la por a la pena envaeix tot un moment per convertir-lo en frustració, que queda petrificada en aquesta obra. Per poder dir adéu, abans que s’ho

El amanecer de un cuerpo És el registre d’una transició i la companyia mútua i propera durant 6 mesos. És el que intento expressar les sensacions que Elliot ha travessat. És el pes d’un cos que no pertanyia, la por i el dolor de la cirurgia, l’asfíxia de la faixa, l’adaptació a un nou cos i l’alliberament, lleugeresa i felicitat de poder, per fi, reconèixer-se. «Tornar-me un noi va ser un procés tan gradual com l’alba. Igual d’obligatori per la naturalesa de ser jo mateix, com la de la nit per ser nit. Inicialment imperceptible, personalment irreversible, impossible de mesurar, tan

CosmosCosmos va néixer de la foscor i de la llum i es va formar de matèria i energia. Creixem rodejats de partícules invisibles: àtoms, pols…cossos que estan presents al nostre voltant i que no som capaços de veure. Forces que escapen a la visió de l’ull humà, i moltes vegades, a la raó. Però més enllà d’aquest nivell físic, hi ha alguna cosa mes en aquesta realitat que s’escapa als nostres sentits. Diguem-li Tot, energia o essència.Però, com fer visible l’invisible? Com fer palpable l’intangible?D’aquest desig de fer possible – i sobretot de fer visible- aquesta materialització de l’energia neixen

MetanoiaEls éssers humans ens hem agrupat per sobreviure i, arreu del món, hem aixecat ciutats senceres per viure en societat i proveir-nos de béns i serveis. Amb el temps, les ciutats han crescut i s'han transformat, mentre que també ho ha fet la societat, on la nostra quotidianitat actual difereix molt de la dels nostres ancestres.Després d'esclatar la pandèmia, la societat s'ha vist forçada a viure d'una manera inimaginable abans i arrossega, al llarg dels darrers mesos, els efectes de la crisi sociosanitària. Què passaria si poguéssim viatjar en el temps? Saber com viurem en el futur ens faria canviar

Ana SuromaiAna Suromai (aixecar-se el vestit) forma part d’un projecte en curs en el que realitzo accions performàtiques-rituals per sanar el llinatge femení. Aquesta serie fotogràfica mostra el gest d’aixecar-se la falda i ensenyar el cony. Utilitzo el meu cos com un canal expressiu, connectant-me amb el moviment.Antigament, les dones s’aixecaven les faldilles sense vergonya arreu del món, des d’Itàlia fins la Índia passant per Egipte perquè ho consideraven un gest d’orgull femení destinat a espantar les desgràcies i afavorir l’harmonia i l’equilibri. L’acció té lloc al bosc a Arbúcies, al Montseny, molt aprop de la casa on vaig donar

Poéticas del polvo  Pretén aprofundir sobre la tensió existent entre la por a l’oblit i l’inevitable esvaïment dels records. Aquesta tensió es reforça a partir dels canvis, dels intercanvis relacionals, i la persistent por de viure sense connexions. A partir de la recol·lecció de teixits abandonats a Barcelona, vaig marcar la silueta d’una cortina, col·locant-hi pols a sobre. Mitjançant accions especifiques arribarem a resultats que evocaran el que pretenc transmetre. Els teixits emprats amb la contraposició de la pols i el seu moviment, obren un diàleg sobre les memòries que decidim que ens acompanyin al llarg del temps, els quals semblen